http://freeblogie.com/hotels/477/Ghostshaunted+placeshotels.html

http://freeblogie.com/hotels/477/Ghostshaunted+placeshotels.html
http://freeblogie.com/hotels/477/Ghostshaunted+placeshotels.html

In this innovative project, serious gaming is used to explore literature, to find new ways of accessing books, and to give readers a chance not only to understand the process of writing literature but also to be part of that process.

Great stuff!

ps. I love the example of your 92-year old granny and her Wii!

he escoltat amb atenció les diverses intervencions i, tot i pensar que el tema és molt interessant, he trobat a faltar que no s’hagi abordat més ampliament la qüestió de la transferibilitat a l’àmbit curricular d’habilitats i competències adquirides amb jocs.

Estic d’acord en el plantejament que el joc se situa en el camp de l’entreteniment i el passar-s’ho bé, i aquí també m’alinearia amb el punt de vista del Daniel Aranda quan apunta que l’esforç, el patiment, la competitivitat també forma part de la diversió en la gran majoria de qualsevol joc que planteji reptes (individuals o d’equip).

Precisament per aquest component essencialment lúdic i de participació voluntària en el joc veig molt complicat la integració dels videojocs en els entorns d’ensenyament formal, i encara menys reglats. Ni el curricula, ni les infrastructures (organitzatives, espai, temps, … han estan dissenyades per incloure l’avaluació dels aprenentatges provinents dels entorns no formals i lúdics.

DIversos autors com John C. Beck i Mitchell Wade (The kids are alright) han indicat aspectes bàsics de transferibilitat a entorns laborals de les competències pròpies dels joves la generació “G” (gamer generation). Però no sé que pensareu vosaltres en relació al rendiment acdèmic d’aquesta mateixa generació en les aules escolars amb un currcículm i una metologia tradicional (ja sigue a primària, a secundària o ensenyaments superiors)

Més enllà de si es parla de Serious Games o de Game Based Learning, jo veig que els videojocs difícilment tindran cabuda en entorns de formació (formal o no formal, reglada o no) dissenyats i pensats incorporant espais i zones específiques d’entrenament virtual VTE (Virtual Training Environment), amb professorat expert en joc i capacitat per avaluar el progrés en l’adquisició de coneixements i competencies (ja siguen cognitius, psicomotrius, emocionals o relacionals). Perquè sense avaluació, no hi ha educació, no?

I aquí, on probablement ens trobariem amb una paradoxa, perquè el joc deixaria de ser game per passar a ser serious a seques. Escrivitn d’això no he pogut evitar que m’hagi vingut al cap la novel·la d’Orson Scott Card, Ender’s game, i no puc us la recomano per explorar la tènue linea divisòria que separa el joc simulat de l’entrenament. Dedueixo que els comandaments militars fa temps que ho saben i per això es prenen molt seriosament els videojocs.

Salutacions cordials,

marià

lamentablement jo no puc assistir presencialment als fòrums per això voldria demanar si seria possible disposar de les presentacions (cal qu n’hi hagin) penjades en format digital o via slide al blog. D’aquesta segona xerrada també hi haruà video?

Salutacions cordials,

marià

Como sugerencia para otros temas quisiera hacer una breve reflexión sobre el Design Research en relación a la Calidad. A mi me recuerda al ciclo Deming que se utiliza (o tal vez ya no) en el contexto de Calidad.

Estimo que el Design Research permite integrar la Innovación y la Investigación dentro de la Cultura de la Calidad. ¿Qué opinais?

Estoy de acuerdo con Mariâ cuando hablaba en su post del diálogo médico-paciente… me parece una apreciación muy pertinente. Citando a Begoña:

-Usar aquesta metodologia d’investigació comporta que l’investigador estigui disposat a perdre el seu punt de vista privilegiat i a assumir que els participants tenen un rol de “coparticipants”-

En realidad estamos investigando y adaptando el diseño formativo al alumno: el usuario. Los usuarios también “coparticipan”

Como consecuencia y dado que alumnos los hay muy variados estaremos obteniendo una riqueza en la investigación que otros métodos dificilmente pueden proporcionarnos. Riqueza por la variedad de posibilidades. Si algun vez habeis visto House podreis descubrir ciertas pautas del Design Research (salvo los condicionamientos que impone una serie televisiva)

Y para acabar el factor “emocional” del profesor y alumnos que investigan su propia experiencia docente no es para nada comparable al que no lo hace.

¿Qué opinais sobre la parte emocional del Design Research?

Abraços e Beijinhos!

José Vicente (Universidade de Vigo)

buena pregunta…mmm…No es una cosa que aún tenga muy clara pero me imagino que en primer lugar informándoles adecuadamente del tipo de investigación en la cuál estan en inmersos. Y en segungo lugar proporcionando vias de interacción para el feedback. Situaciones parecidas a estas podrian producirse en entornos por ejemplo del tipo médico-paciente o cocinero-comensal, no?…buena pregunta…mmm

Saludos cordiales,

marià